Pagina:Porta - Poesie milanesi.djvu/280


Ma se! pascienza spend; quant ai danee
Van e vegnen, e insci fussen staa bon
De fagh intra reson,
Che sarav staa nagotta a traghi adree.
Ma on corna.... Sentii questa,
Che l’è i’uUema infin, la pu gajarda,
E che el Signor ve guarda
Quant e mai, fuss on can, de sta tempesta.

L’èva ses mes che seva spos, pocch pu,
E i coss andayen via con l’andana
De la fever terzana,
On dí ben, on dí maa, on poo giò, on poo su,
Quand ona bella sira,
In del torna a cá al solet de bottia,
Me sont vist dree on’ombria
Come de vun che me tujess de mira.

Mi che sont omm che tendi ai fatte mee,
Com’è de giust ch’abben de fa la gent,
No gh’hoo squas nanch faa a ment,
E andava ina, senza voltamm indree;
Ma quand sont staa al Liron,
Lí insci voltaa el caffè, costíi de slanz
El me fa on solt inanz,
E el me tra contra el mur cont on button.

L’èva costú on demoni d’on cilan1
Vestii in s’ giacché, con su duu colzonasc
De tira de pajasc2,
Col volt tutt a barbis come on magnan;
El fava pceú sgarí,

Inanz indree per l’aria, on nisciorin3,
De fa streng el sesin
A mezza ona Boemia, olter che a mi.

  1. cilan : spilongone ; propriamente giovane di statura piò alta di quel che la sua etá richieda. (Nota transclusa da pagina 285)
  2. (>ajasc: saccone di paglia o foglie di grano. (Nota transclusa da pagina 285)
  3. nisciorín: verghella di nocciuolo. (Nota transclusa da pagina 286)