Tocs gjavâts de Eneide

friulano

Giovanni Giuseppe Bosizio XVIII secolo Testi friulani del XVIII secolo Tocs gjavâts de Eneide Intestazione 9 novembre 2021 75% Da definire

‘L ariva iust in pont, chel moscardin

‘L ariva iust in pont, chel moscardin,
che Dido sot real tapezzaria
era sintada s’un dorat cussín.
‘I steva in miez Enea, e la compania
sora l’ostro mitút avea ‘l martín;
si van lavànt lis mans, di blanciaria
finissima i mantii si van spiegant,
e cibs iu plui squisiz si van puartànt.

Son cinquanta bizaris damiselis
che dutis regolànt van lis vivandis;
di garofui, di flors e di canelis
van profumant la taula e di lavandis;
e po ind’è un centenàr d’altris plui bielis
che plaz puartin a gara da plui bandis
cun cient uguai pagièz, che di zupà
puartin ai convitàz, di ca e di là.

Un numar grant dei prins Cartagines
da regina invidaz son al banchet.
Ariva, come ài dit, cui rics arnes
Cupido in luc d’Ascani zovenet:
iu spiega par di lunc e par distes,
e ognun si maravea a chel oget.
Ma dal infant a la divina lus
no ‘i è nissun che nol deventi un zus.

Plui d’ogni altri però sta intenta e fissa
in lui Didon, né sa removi i voi
da chel oget la misera Fenissa.
Ciala il frut, ciala i dons, e viars che doi
ogiès, nel mar d’un strani afièt s’abissa.
Il cur ‘i bat, ‘i tremin iu zenoi,
e nel fervor di chel simpatic studi
del futuro malan prova il preludi.

Ma quant che, fata reverenza al pari
putatif e finíz iu abrazzamènz,
par conformasi e l’istruzion de mari
a fà cu la regina complimènz
Amor si volta, ahimè ce mal di mari
che la misera sint! o ce fervènz
suspírs che dà, mentri chel cuarp divin
abrazza e ciala e se lu ten nei grin!

Ié mischina no sa ce farfarèl
o ce folet che ‘i è saltat aduès:
onde non è stupor se sin al cuel
entra nel fuc, che za ‘i consuma i ues.
Il ritrat di Sicheo chel brisighèl
‘i spiegazza, ch’a vèa nel cur impres,
e ‘i dipènz chel d’Enea. De vedoanza
va duquanta in bordel ogni costanza.

Finit po ch’an duquànc’ di tafià,
a flascóns, a muzzui si dà di man;
la gran sala si sint a rebombà
dei clamórs e dei prindis al bacan.
Dai sufíz indoràz a pindulà
chiocis e lanternóns vedínt si van,
e la gnot, che di za s’è aprossimada,
in un clarissim dí s’è trasformada.

Ca la regina si fàs dà una tazza
inzoielada in aur di bon pignúl:
ché tazza apònt che Belo e la so razza
doprà solea nes fiestis di trastul.
Fàs che si tasi, e cun alegra fazza,
dàt ch’à un modest e mut respir al cul,
mentri iu amís, che passin cent e quindis,
stan duc’ atènz, ié fàs chest nobil prindis:

“O Giove, o tu che t’ús chel furistiér
cortesa s’usi l’ospitalitàt,
fa, gran pari, ti prei cul cur sincer,
che chest dí sèi par simpri prosperàt.
Tant al sidoni ch’al troian guerier
fa che par duc’ iu secui renovàt
‘i sei l’aniversari. Alma Giunon,
Baco sant, secondait la mé intenzion.

Vo faimi di rasòn tanc’ che sès chi,
miei Tirïòz, e conformàisi a me:
stait giovïai”. E po, dit ch’à cussì,
di chel liquor che dei liquors è il re
in forma d’oblazion ‘in lassà issí
un poc in taula, un poc ind’i bevè.
Po disè a Bizi: “Orsú, ciol chesta tazza:
scolila fur o te la buti in fazza”.

Alora lui da valoros Todesc
cun chel cantar gemat s’acrès la fama,
e ‘l mostaciòn d’un cremesín rabesc
zintilissimamenti ‘l si racama.
Van seguitànt il biel esempli e fresc,
e no ‘i vesínt né cavaliér né dama.
Iopa, par dà plui garbo a la burleta,
cianta sul chitaron la gerumeta.

Cianta dut chel che del fachin Atlant
nus insegna l’oculta astrologia:
il biel cors del Soreli e l’incostant
mot de la Luna mata e l’armonia
del cil e ogni acident plui stravagant
de l’aria. Cun sutíl filosofia
l’origine dei umign e dei bruz
va via spiegant cun sentimènz arguz.

Par ce causa l’Inviàr il dí bref sèi
e po’ d’Estat sèi cussí lunc ecètera:
e par fà che culòr lu intindin miei,
al disè tant che ‘i no mancià una cètera.
‘I aplaudissin duquanc’, zovins e viei:
ma Dido, ch’à altri in cúl che son di cètera,
il so gran fuc dissimulà procura,
ma simpri plui crudel prova l’arsura.

Di Priamo e d’Etòr spes domandava
iu avenimènz gueriérs, e savè olea
cun quanc’ soldàz e provision di fava
l’assedi intraprendút Mennone ‘a vèa;
in ce conformitàt che ‘l fi puartava
Diomede alor che in grant spavent metea
Troia cui fiers ciavai, e ce fracas
che ‘l feva Achile il furibònt gradas.

Anzi ‘i disea: "Sú via, Enea cortes:
còntimi un pochitín duta l’istoria;
fami, ti prei, da ciaf a pis pales
dut chel ch’è degn di cussí gran’ memoria.
Dei tiei penos vïaz savè ‘i varès
iu avenimènz fatai sol pa to gloria,
mentri son za siet agn che ‘l fier destin
ti va simpri tetànt in tel martin”.
 
“Ma la regina, che nei miez del cur”

Ma la regina, che nel miez del cur
puarta d’amor la tormentosa plaia,
tra suspírs doloros languís e mur
come sol fa nel fuc l’umida plaia.
D’Enëa il nobil trat sincer e pur,
la cortesia, il valor zintíl battaia
fa de misera in sen: no sa parasi
da chel assalt, no sa dulà voltasi.

Duta quanta la gnot voli non siara
o, se pur duar, d’Enea sol s’insumia.
Arivat che fo il timp in cui dissera
l’Aurora i siei balcóns e ciazza via
gnotui e barbezuàns e po sotera
la gnot nel Orco oscur, come una stria
ieva dal iet, clama la sur in pressa,
e cussí de medema si confessa:

“Ah sur mé ciara! Ahimé, se tu savès
iu suns fastimïos ch’ài vut ‘sta gnot!
O ce grant om! ce furistír cortes
ch’avín in ciasa e ce galant quaiòt!
Ce distu? No ti pariel che discès
sei dal cil, e da Giove istes prodot?
Ah! che ché nobil ciera e marzïal
credi non si pò no ciossa mortal.

Il timor simpri è fi de la viltàt:
un cur imbel non avrès mai podút
trionfà di tanc’ mai, come ch’à fat
chest magnanim eroe. Astu sintút
iu càs miràbii che ‘l nus à contàt
e lis ueris teribilis che ‘l à vut?
Ah! ch’a resisti in sí tremenda scena
un om mortal non à sí dura schena.
 
Se la muart di Sicheo no avès estínt
ogni altra flama in me fur che la prima,
se, come di marit oror iò sint,
di marit iò fares alcuna stima,
a chist on iò avrès forsi il cur avint
che dal ordin volgar tant si sublima.
T’aviàrz sinceramenti, Ana mé ciara,
il miò pinsír: iò te la conti clara.

Ciart che dal timp in cui Pigmalion
sbodelà il miò Sicheo sora l’altar,
nissun m’à fat mai tanta tentazion
in amor che chest on garbat e ciar.
Il fuc, che distudàt era da bon,
di gnof art dal miò sen sul fogolàr.
Ma no, no! che plui prest uèi consumami
nel miò torment, ch’ad altri amor pleami.

Mi salti la giandussa e lu foiàl,
m’inglutissi, la tiara nel so sen;
Giove mi tiri aduès un folc mortal,
mi cioli di ‘sta lus ogni seren
e mi profondi al Èrebo infernal,
s’io mai mi dismentei del miò ciar ben,
del miò Sicheo, e che mandi in brudèt
la vedoanza mé par altri ogiet”.

Cussì disea la misera, e dai voi
di làgrimis ardènz un flun pissava,
e so sur, ch’iu vedea aflíz e moi,
in chist sens amoros la consolava:
“Doncia ad amor no t’ús pleà i zenoi
neancia in chist pont? Ce scrupul mai t’agrava?
Ustu murí d’ogni solèf privada,
sur ciara e plui di ‘sta mé vita amada?
 
Cumò che in fazza il legri Avríl ti rit,
t’ús cunsumà la zovintút biel sola?
Cumò che la fortuna e ‘l Cil t’arít,
no t’ús fati s’cialdà neanc’ la cariola?
No t’ús acompagnati e fa il to nit
cumò che in ciasa to nàs la viola?
No t’ús dà sucession al to regnàn
e a plena taula t’ús murí di fan?

Ce s’incúrine i muarz di ce che passa
nel mont, dopo che lòr son sepelíz?
Crèdistu mo che il to Sicheo s’ingrassa
in vedé che no t’ús altris maríz?
Eh! sur mé ciara, ce ch’è massa è massa:
che tanc’ amànz da te staz aboríz
sein in passat, iò tàs: plasút non t’àn;
m’al to geni parcè non dastu man?

E non tu pensis al país, in cui
ti circondin falcóns e sparauai?
Stan da chesta region iu fiers Getúi,
laris e d’ogni pas nimís mortai.
Là di Numidia i sceleràz mariúi
ch’ai cunfíns ti daran simpri travai;
ti siera in l’altra banda un vast disiàrt
e ‘l Barceo plui crudel no che al muart!

Ce distu po, oltre a chest, dei crudel fradi
Pigmalïon? Crostu che gnespui neti?
Crostu ch’a la vendeta plui nol badi
dei bez che ti ‘i às robàt? Iò orès scometi
che Giunon à ulút che sol ti ciadi
il macaron in bocia, a ciò si meti
fren ai nestris nimís! Il Cil, sí, sí,
sur ciara, il Cil à dispunút cussí.

Ce citadòn saressial chest, se tu
ti ciolès chest grant on par to marit?
Cul to regno competi, a tu par tu,
cui saressial tant braf e tant ardit?
Potenza tal non sarà mai né fu,
se tu ti unís a cussí gran partit.
Mincioni! Se cun nó son iu Troiàns,
sfodrin la sabla pur duc’ iu Africans.
 
Manda i tiei voz a la region divina
e sagrifica in specie ad Imeneo,
acciò trategni dentri a ‘sta marina
chest campion generos, chest Semideo:
che un crustín veramenti è da regina
ben assai mior che non è stat Sicheo.
Preilu ch’almanco ‘l stei ‘st’Inviàr culí
e ‘l ristori lis nafs prin di partí”.
 
Ana butà in chest mut fuc su la pès
e dè i spiróns nei flancs a la ciavala:
sí che a Dido cun son simpri plui stès
nei palmóns mormorava la cïala.
In mar manda il rossor a pïa pès,
e al fin rissòlf di non stà simpri in stala.
Ai templis còr, e religios uficis
fàs a la Pas cun vòz e sagrificis.


Ié di solevà i voi intant si sfuarza

Ié di solevà i voi intant si sfuarza
ma, come prima pò, torna a languí:
che la firida il so rigor incialza
e la ràntiga al cuel ‘i fàs vigní.
Sul braz tre voltis ul stà sú par fuarza:
tre voltis ciat, e dís cul ciaf “siorsì”.
Dal cil va mendicànt lun a la vista,
ma ciatada che l’à, zem e s’atrista.

Ma impietosida po la dea Giunon
di ché trop lungia e dolorosa muart,
manda l’Iride in tiara, a rondolòn,
a ciò a l’anima rindi il pàs aviàrt;
mentri, nel cas de misera Didon,
la natura o ‘l delit non avínt part,
no i avea taiàt il ciavèl blont
Proserpina par fala issí dal mont.

Ven doncia iù, di mil colórs dipenta,
la pacifica fia di Taumant,
e sul ciaf di cuié che murí stenta
si ferma e sta cul cotulín canzànt.
“Sú, consòliti “, ‘i dís, “e mur contenta:
lassa la tiara e para via indenànt,
ch’iò a Pluton ti presenti in sacrifici
e ristori il to mal cun chest ufici".
 
Nel proferí di chest estrem concet,
cu la fuarfia fatal ch’avea in man
‘i tosà ciarz ciavei del grin neglet
e la ievà da chel penos afan:
sí che il poc di calor ch’avea nel pet
piardè, e i spirz vitai di man in man
‘i svanirin, di mut che la mischina
tirà ‘l ultin suspîr in te sclavina.