Ra Rejina del Gnee

danese

Hans Christian Andersen Ernesto Majoni Coleto fiabe letteratura Ra Rejina del Gnee Intestazione 13 novembre 2015 50% Da definire

Ra Rejina del Gnee

de

Hans Christian Andersen

Lea na ota un spirto catio, un demogno che par tuoi in ‘siro i ome e i bete l cuore sote sora l aea fato un specio majico. Ci che se vardaa inze el se vedea duto desformà e i sò pensiere triste i deentaa ancora pi triste. Trope i à abù par man chel specio, fin che un dì l é stà portà su inze l zielo, parceche i demogne i vorea menà par el nas anche i anjele.

Ma fin che l oujoraa senpre pi in su, el specio l i é slezià fora de man al demogno che l lo portaa, l é tomà ‘sò e l s à spacà su inze mile fregores.

Ra fregores es s à inpiantà inze l cuore e inze i oce de i ome, e l sò cuore l é deentà pi duro e pi fiedo de ra jaza. Coscita scomenza ra nostra storia ...

Inze na gran zità stajea doi pize: Gerda e Kay. I vivea coi sò jenitore e sò fardiei inze doa sofites, una de faza cher outra, coscita pede che i cuerte i se tociaa. Par i pize no n ea nuia soutà fora par funestra e passà da na ciasa a r outra. D istade, con un souto, Kay el ‘sia da Gerda o era da el, epò i pize i ‘suiaa intrà i pitere de ruoses che i abelia i luminai.

D inverno i no podea vienì fora, parceche ra funestres es ea jazades. Par delegà ra jaza, i scioudaa na moneda inze sporer epò i ra poiaa su su ra lastres. Fora par chel bujeto tondo i se saludaa e i vardaa che l gneegaa. “Vedesto l gnee?” ra i à dito na sera sò nona a Kay, che l vardaa incantà. “I fioche i somea esaa bianches che avenea.”
“Ai anche lore na rejina?” l i à damandà Kay. “Scì, zerto” ra i à respondù sò nona. “Ra rejina ra oujorea agnoche avenea duta r esaes, e calche ota di note r oujorea sora ra zità e ra cuerse de fiore bianche jazade ra lastres de ra ciases.

Incantà da ra storia, Kay l é stà descedà duta note pede ra funestra, fin che dinultima el r à veduda: l à vedù ra rejina dei fioche. Dinprin someaa solo un fioco de gnee pi gran de chi outre, ma fin che l Loujoraa senpre pi pede, l é deentà na bela sciora, cuerta con un erlo bianco che l lujia.

El pizo l é restà là co ra bocia daerta. Ra sciora ra s à poià, come un gran ouzel bianco, par un iejo sun funestra epò r é oujorada via … L fenì l inverno, l é ruà l istade e i pize i s à betù danoo a ‘suià su par i cuerte, pede i pitere de ra ruoses.

Un dì, fin che i liesea del dapodisnà sul sol fiorì, duto inze un colpo Kay l à sentù na stiletada inze daos e un outra inze un ocio. L ea doa fregores del specio majico, portades fin là dal vento, che es i ea ‘sudes inze inze l cuore e inze l ocio.

Da in chel dì el pizo l é canbià: no se podea pi i ‘si daejin, l ea senpre stizà e l no vorea pi ‘suià con Gerda. L aea pi acaro smatisà con chi borsoi pi grei, inze meso l stradon.

L é vienù danoo l inverno. Un dapodisnà, Kay l à tolesc el cocio e l é ‘sù da i sò amighe, inze ra piaza pi granda de ra zità. I borsoi i se ra godea a tacà i coce drio i ciares che passaa, par se fei tirà sul gnee. In chera l é passà na gran slita bianca, con su na sciora viestida co na gran peliza bianca. Ra slita r é passada daejin de Kay, ra l à ciapà inze e ra s à betù a core con el tacà dadrio. Ra corea, ra corea, e Kay l à scomenzà a traidà. In chera, ra sciora r é leada su e ra i à dito de se tirà pede. El pizo el s à inacorto che ra peliza de chera bela sciora r ea de gnee: l aea daante propio ra Rejina del Gnee. “Asto fiedo?” ra i à damandà. “Vientin ca pede me”. Kay el tremaa e l s à scondù sote ra peliza. “Asto ancora fiedo, ades?” ra i à damandà ra Rejina, e ra l à buscià sul vis. Kay l ea duto inbramì, ma l é stà solo un iejo: dapò chel bajo jazà, el no n à pi sentù nuia e l s à desmenteà duto chel che l aea vito fin inalora. Ra slita ra s à betù danoo a core e r à soutà via i bosche e ra crodes, fin che r é ruada inze chel paes agnoche l ea senpre inverno. In chel dì che l é sparì Kay, Gerda r à pianto par un toco. Par dis e dis r à ciamà l sò amigo e r é ‘suda a vede de el, inze duta ra strades de ra zità. Anche canche dute i se r aea betuda via che Kay el no n ea pi, Gerda ra no n à zedù e r à deziso de ‘sì a vede del sò amigo.

Na bela bonora d ausciouda r é ‘suda là da r aga, r é montada su sun na barcheta e r é moesta. Ra barca ra sleziaa sora r aga chieta fin che, dapò de nafré, r é ruada daante un bel pian verde.

Là, inze meso brascioi de ciariejes, l ea na ciaseta co ra funestra zelestes e rosses e l cuerto de strame. Inze chera ciasa stajea na bona veceta che, co r à vedù ra pizora, r à pensà: “Ce na bela pizora. L é no sei cuanto che vorae aé calchedun ca pede me: ades no ra lasciarei scanpà.”

Chera veceta ra no n ea na catia, ma r ea tanto sola, e r à fato de duto parceche ra pizora ra sin stajesse là con era.

“Vien inze e conteme cemodo che te sos ruada ca” ra i à dito. Ra pizora r é ‘suda in ciasa drio ra veceta, r à magnà un bel puign de ciariejes e r à scomenzà a i contà da canche ra stajea su inze ra sofita coi pitere de ruoses …

Fin che ra ciacolaa, ra veceta ra i petenaa i sò biei ciaei longhe con un petin de oro. E pi ra ra petenaa, pi Gerda ra se desmenteaa parcé che r ea ruada fin là.

Ra veceta r é ‘suda fora inze orto e r à fato sparì sote tèra duta ra ruoses, coscì che ra pizora ra no se pensasse pi de ra sò sofita e ra no n aesse pi pascion de Kay.

L é passà i dis e i mesc. Gerda ra stajea senpre là da chera veceta e ra s aea desmenteà de duto: de ra zità, dei jenitore, de sò nona e del sò amigo Kay. Un dì, fin che r ea inze orto, ra s à betù a vardà l ciapel de ra veceta, pien de fiore de tera, e intrà i fiore l ea na ruosa. Duto inze un colpo ra s à pensà de ra ruoses sun cuerto, de ciasa soa, de canche ra ‘suiaa con Kay, e ra s à betù a pianse; da ra sò lagremes, tomades ‘sò sul pra, l é spontà su ra cejes de ruoses che ra veceta r aea scondù sote tèra. “Cuanto tenpo che ei strazà ca!” r à dito Gerda. “Besen che moe danoo a vede de Kay”.

Ra i à damandà a dute i fiore de l orto se i no n aea mai sentù parlà del sò amigo o se i no l aea mai vedù, ma negun no n é stà bon de i responde. E coscita Gerda r é moesta danoo. De fora de l orto incantà, l istade l ea beleche fenì: l ea tomà ‘sò duta ra foies e i brascioi i ea pelade. E fin che ra pizora ra caminaa, l é vienù danoo l inverno.

Un dì, fin che ra caminaa sun un troi, Gerda r à ciatà un croo. “Cra cra! Bondì, pizora. Agnó vasto? “ el i à damandà. Beata de ciatà calchedun dapò tanto che r ea sola, Gerda ra s à confidà col croo, ra i à contà ra sò storia e ra i à damandà se l aea vedù Kay.

“Fosc” el i à respondù l croo. “Aì, aì, podarae esse proprio el. Ma ades el s à desmenteà de te, el pensa a ra prinzipessa.” “Stalo da na prinzipessa?”
“Aì, ma scoteme. Inze sto regno ca l é na prinzipessa da talento. Un dì r à deziso de se maridà, solo che ra vorea tuoi un tos intelijente come era, che i podesse ciacolà de duto. In é vienù ca nossicuante, ma canche i ruaa daante ra prinzipessa i tosc i no ‘sia pi adora a daerse bocia. Un dì in é ruà un alegro e pien de corajo; i sò oce i lujia come i tuoi e l aea biei ciaei longhe” “L ea propio Kay!” r à dito Gerda.

“Ra mè noiza” dijea el croo,“ ra cornacia del ré, ra m à contà che co l é ruà l é ‘sù direto da ra prinzipessa e inze un vede e no ede l s à betù a ciacolà con era, ‘sà che l no n ea vienù par i damandà de se maridà ma parceche l aea sentù tanto contà de sta prinzipessa coscita da talento, che l ra vorea conosce. Era r à capì che l ea un tos gran intelijente e el anche, e coscita i à deziso de se maridà”. “No pó esse outro ca el: besen che l ciate” r à dito Gerda. “Dieme tu, par piazer.”

In chera note, diada dal croo e da ra sò noiza, ra cornacia del ré, Gerda r à podù ‘sì inze inze l castel e se calumà inze camera agnoche dromia i doi tosate. Pian pian r é ‘suda pede l lieto del prinzipe, ra l à vardà e duta ajitada r à tirà un crido.

A sentì chel crido el prinzipe e ra prinzipessa i s à descedà: co ra poca lun che fejea na ciandera, Gerda ra s à inacorto che l prinzipe el no n ea l sò Kay.

Ra pizora ra s à betù a pianse e, canche ra s à chietà via, ra i à contà ra sò storia anche ai spose.

El prinzipe e ra prinzipessa i ea ingropade a scotà ra storia. El dì dapò i à ciatà fora par Gerda i pi biei sarvije e i à oferto aloso inze l castel. Ma era ra vorea moe danoo a vede del sò amigo, e coscita i à fato paricià na caroza duta indorada, i r à fornida coi pi boi magnas che i aea e i à donà un manezin e un pei de ganbalete noe, biei cioude.

Gerda r é montada inze inze ra caroza. “A se reede, sanin dapò” r à saludada el prinzipe e ra prinzipessa, e Gerda ra s à ingropà e ra s à betù danoo a pianse. Ra caroza r é moesta: el croo, che oramai el s aea tacà anche el à chera pizora, l i é ‘sù drio par un toco epò el r à saludada anche el, e ra pizora ra s à betù par viaso sola.

Ra caroza indorada r é ‘suda inze inze un gran bosco, agnoche stajea i sassis da strada. Co ra passaa, i é restade inbarlumide a vede cuanto che ra luja: coscita i é soutade sora, i à robà fora duto, i à copà el guciar e ra servitù e i s à portà via ra pizora.

“Vardà mo ce tondeta e bianca e rosa che r é! Mmm, ci sà ce bona che r à da esse. Coponera alolo!” r à dito ra femena del capo dei sassis. Ra no n aea gnanche fenì de parlà, che ra s à sentù tazà na rea.
“Lascera stà: ra ‘suiarà e ra dromirà ca con me: ades r é mea.” Che parlaa coscita l ea ra fia del capo dei sassis, na tosa selvatega e comandessa che r aea i stesse anes de Gerda, ma r ea tropo pi outa e pi masciza, co ra pel scura, i ciaei e i oce negre come l carbon. E ra s à tanto intestardà, che ra r à abuda venta. Gerda r ea salva, e i sassis i r à portada inze l sò castel.

Là r à magnà e beù, epò co ra fia del sassin ra s à tirà inze un cianton scuro, agnoche l ea strame e alcuanta cuertes. Sote cuerto, intrà ra brees, pi de zento colonbe i aea fato ra coa e de sote, inze un cianton, l ea na rena leada co na ciadena. “Vedesto? I é dute miei, anche ra rena…” r à dito ra fia del sassin.

“E ades, ignante de s indromenzà, conteme nafré ra tò storia.” Gerda r à scomenzà a contà, ma ra no n aea gnanche fenì che ra fia del sassin ra ronciaa, duta inbrazorada con era. Gerda ra no n ea bona de bete i oce aduna e, seanche ra fosse ‘suda adora a se deliberà, in ciasa l ea pien de sassis. Via par ra note, fin che ra pizora ra vardaa su sote, doi colonbe che i aea scotà ra sò storia, i à dito “Fosc nosoutre on vedù l tò amigo Kay: l ea su su ra slita de ra Rejina del Gnee. Ra slita ra tiraa su un gran jonfedo …”

“E agnó ‘siera?” r à damandà Gerda. “Oh, fosc su par ra Laponia: ra rena ra sà de seguro agnó.” i à respondù i colonbe.

“L é vero” r à dito ra rena. “Ra Rejina del Gnee ra passa duto l istade lassù. Ma ciasa soa l é un castel pede l Polo Nord, sun un isola de jaza.”

Del indoman, Gerda ra i à contà duto a ra fia del sassin, che dinprin ra s à stizà, ma dapò ra i à damandà a ra rena: “Tu sasto agnoche l é ra Laponia?” “Po seguro. Ignante che i me ciapasse, ió stajee lassù.“ “Ades no ve pos dià” ra dito ra fia del sassin, “parceche anche se i sassis i é sin ‘sude fora, in ciasa l é ancora mè mare.
Ca de poco ra scomenzarà a bee e ra s indromenzarà pede l fornel. Alora ve dajarei na man.”

Coscita, canche sa mare ra s à infiatì via, ra fia del sassin ra i à dito a ra rena: “Vorae ben te tienì ca con me, ma te lascio ‘sì. Torna su in Laponia, e portete drio sta pizora. Va!”

E coscita, Gerda ra s à betù danoo in viaso. Ra rena ra corea sbelta e ra passaa via manman bosche, laghe, crodes e parus. L ea senpre pi fiedo. Gneegaa fis e i fioche i cuersea duto.

Es à coresc fin che es é ruades in Laponia, agnoche es s à fermà daante na ciaseta. Là inze stajea na femena, che r ea drio a frise pesc sora un lumin a oio. Fin che ra frisea, ra rena ra i à contà ra storia de Gerda. Ra femena r à dito “Poeretes! Aé ancora tropa strada da fei, parceche ra Rejina del Gnee ra stà su in Finlandia. I scrio na letra: co ruà su, dajeira a ra Rejina.” E ‘sà che ra no n aea carta, r à tolesc un pesc seco e ra i à scrito sora. Epò, canche Gerda ra s à scioudà e pasciù, ra femena ra r à leada su su ra rena, ra i à dà ordin de no strazà ra letra e es s à saludà.

Dapò de aé coresc par un outro gran toco, ra rena ra s à fermà daante ra ciasa de ra femena de ra Finlandia.

Inze in ciasa l ea un gran cioudo: ra femena ra i à tirà fora a Gerda ra manezes, i sarvije e i ganbai jazade e ra r à fata scentà ‘sò pede l fornel. R à tolesc el pesc seco che vienia da ra Laponia, r à lieto do o tre otes ra letra fin che ra no r à inparada a mente epò r à betù l pesc inze inze na farsuoira par el cuoe. Alora ra rena ra i à contà ra sò storia e chera de Gerda, e ra i à dito “Tu che te sos navigada e te fesc strionaries, dai da bee algo a chesta pizora, che ra deente forte e ra pode venze ra majia de ra Rejina del Gnee”.

“Na strionaria ra no ‘soarae nuia” r à dito ra femena. “Ra Rejina del Gnee ra tien Kay sote de era. El l é parsuaso de stà inze l pi bel paes del mondo, parceche l à un pestuzo de viere inze inze l cuore e un outro inze inze un ocio. Par venze ra majia besen i tirà fora dute doi.

A ti, Gerda, no poi te dà pi forza de chera che t as. Ra tò forza l é l tò bon cuore e ra tò volontà. T as da ‘sì sola fin là dal castel de ra Rejina par tirà fora l tò amigo Kay, doi miere indalonse da ca scomenza i orte de ra Rejina. Tu, rena, mena Gerda fin là via, lascera pede na gran ceja de frute rosc epò torna ca da mi.”

Ra femena de ra Finlandia r à fato montà Gerda su su ra rena, che ra s à betù alolo a core. Ma ra s aea desmenteà de ra manezes e dei ganbai. Ra rena r é ‘suda de galopo par un gran toco, e r à lascià Gerda ‘sò par pede ra ceja, cemodo che i aea dito ra femena. Gerda r aea mas e pès ormai ingroforide. R à scomenzà a core, e in chera l é vienù un gran jonfedo. I fioche i no vienia ‘sò dal zielo, ma i ruaa contra de era come un vento ‘sirlo. Canche i ruaa daejin, i deentaa volpes, orse e sarpentes. L ea fioche da guera, i melitare de ra Rejina del Gnee.

Alora Gerda r à scomenzà a preà, e dal ziel l é ruà ‘sò i anjele, che co ra sò sciabeles i à inpirà i fioche, fin che i à pestade su in mile toche.

Gerda ra s à sentreà a darsonse l castel de ra Rejina del Gnee. Ma ce i eelo suzedù a Kay? Kay el stajea inze inze l castel, un castel fato duto de jonfedo jazà. L aea pi de zento cameres, dutes coi pares de gnee, e es s inluminaa solo canche l soroio el leaa. Là inze no n ea alegreza e negun ridea mai. L ea duto jazà, fermo inpalà, voito e fiedo.

Là stajea Kay co ra Rejina del Gnee. Anche el l ea jazà, el sò cuore l ea fiedo e l mus deslaà, ma el el no saea: el s aea desmenteà de duto, parceche ra Rejina, col sò bajo jazà, ra i aea portà via dute i recorde. Kay el stajea dutaldì scentà ‘sò inze meso un gran salon, con duto dintorno toche de jaza. Con chi bebi Kay el ‘suiaa fin da dassera, el s inventaa pupe, el betea insieme paroles senpre noes, ma el no ‘sia mai adora a bete aduna r unica parola che i arae ‘soà a se deliberà da chera prejon: ra parola ETERNITA’. “Se te sos bon de bete aduna sta parola, te deentaras el paron de te stesso, e ió te donarei el mondo intiero” ra i aea inprometù a ra Rejina del Gnee. Ma el el no n ea ancora stà bon de l fei. E l sin stajea là, senpre solo, inze chel local jazà, a proà a bete aduna ra parola ETERNITA’.

Ra Rejina ra no n ea là, r ea moesta ves paese pi cioude, par ‘sì a jazà col sò cuore fiedo i brascioi e i fiore.

Canche Gerda r é passada par ra porta maestra del castel, el vento l s à chietà, parceche r aea ra pasc de inze e un gran corajo. R é passada fora par i cameroi jazade e inze un r à ciatà Kay. Canche ra l à vedù.

R é coresta ves de el e ra se l à inbrazorà su. Ma Kay el no r à conosciuda e l sin é stà là inpalà a vardà su sote, zenza dì nuia.

A Gerda i é vienù da pianse e ra lagremes es à bagnà l mus de Kay, es i é tomades sora, es i é ruades inze inze l cuore. E dinultima es à delegà l pestuzo de jaza. Alora Kay l à conosciù danoo ra sò amiga e l s à betù a pianse anche el, e ra lagremes es à delegà l pestuzo de jaza che l aea inze inze un ocio. Coscita Kay el s à pensà de ciasa soa e con Gerda l à pianto e ridù da ra contenteza.

L ea coscita bel i vede dute doi contente, che finamai i tochete de jaza i s à ingropà e i s à betù in riga da soposta par fei vienì fora ra parola ETERNITA’.

In chera duta ra majies es è stades ventes e Kay el s à deliberà de ra strionaria che ra l aea tienù fermo là par no sei cuanto.

E coscita Gerda e Kay i é vienude fora del castel e i sin é ‘sude ves ciasa. Par strada i à ciatà ra rena, che ra i à menade da ra femena de ra Finlandia, agnoche i à podù se scioudà nafré. Dapò i é ‘sude da chera de ra Laponia, che ra i à paricià na slita e sarvije cioude. Ra rena r à tirà ra slita fin fora in son del paes, agnoche spontaa su ra prima foia verdes, parceche se jea ormai d ausciuda. Gerda e Kay i à seguità l viaso a pè: inze l bosco i à ciatà na tosa sun un caal: l ea ra fia del sassin, che r aea deziso de moe a vede l mondo.

Era r à conosciù Gerda, e ra doa amighes es s à inbrazorà su duta contentes. Gerda e Kay i à seguità senpre par man e i é ruade in zità canche ra cianpanes de ra jeja granda es sonaa con dutes.

I é coreste alolo a ciasa: là l ea duto conpain de na ota, ma a se vardà inze l specio i s à inacorto che lore no n ea pi i pize de na ota. I ea deentade grei, un bel tos e na bela tosa. I s à scentà ‘sò sui scagnete de canche i ea pize, i s à tolesc par man, i s à vardà e i ridea. I é stade là un toco scentade, ormai grei ma senpre pize inze l sò cuore. L ea d istade, e ra ruoses es fioria.