Prose e poesie bellunesi 2007/Un insogno

Marco Dibona Moro

Un insogno ../VI ../VIII IncludiIntestazione 8 luglio 2015 25% Da definire

VI VIII

MARCO DIBONA MORO (1961)


Un insogno


Iaco el stajea inze un bel paes, intrà ra crodes, inze na ciasa pede el bosco, e el vivea in santa pasc. Iaco el louraa, cemodo che i aea da fei dute, par vive de l onesto, e el stajea co ra sò familia, co ra sò ‘sente, cemodo che fesc tropa parsones, inze duto el mondo. Ma Iaco l aea un insogno che el tormentaa: deboto ogni note, una vosc i dijea de moe. Se l aesse lascià el sò paes, se l fosse ‘sù indalonse, inze ra Tèra del Fer, l arae ciatà sode, fortuna, benessere par duta ra sò vita, e el no n arae pi abù da fei fadia, da lourà, el no n arae pi abù zavarie.

Iaco el no s à lascià tentà, par anes, e l é restà inze ra sò ciasa, co ra sò ‘sente, inze l sò paes, drio el sò laoro. Ma sto insogno l ea ogni note pi vivo, pi longo, pi forte. Coscita na bonora Iaco l à tolesc el sò musceto, l à ciarià alcuante sarvije, na boza e un pan, el s à betù i scarpe pi boi, un ciapelato sun testa, par ra pioa e par el soroio, e l é moesc. Cuanta strada alo fato, cuante paese alo vedù, cuanta parones, foreste, ome e femenes, vece e pizete, cuanto soroio e cuanta pioa, par dis e dis, par mesc e mesc, ignante de ruà inze ra Tèra del Fer? Un di l ea par piaza, inze un vilajo pede ra Zità Granda, canche l à sentù duto un sussuro de caai, ome che craiaa, femenes che ziaa, sbarà e copà, robà e tormentà. Una burta paca sun testa, e el no n à pi sentù e vedù nuia. Canche el s à descedà fora l ea ruà i jendarme, che i l aea ciapà, par el strascignà daante l Conte. “Tu te sos de zerto un de chi lasaroi, un de chi brigantes che i à robà e copà, te sos foresto, no te sos vestì conpain de nosoutre, te sees con lore! Conteme duto, da agnó che ruà, agnó che sé scondude, ce che i à fato de chel che i à portà via, de ra femenes e de ra roba”.

Iaco el no podea responde, de chel che el no saea; l à dito e l à pianto, l à zià e l à vaià, ma negun cardea a chel che el dijea. I l à portà in prejon, su ra piera, inze r aga e inze l fiedo, i l à sarà via, i l à tormentà par el fei parlà, i à sbreà co ra tenaies ra onjes de ra mas e de i pès, i l à brujà co ra bronzes e co i feres roentes, ma el no podea dì chel che el no saea. Dinultima i l à bicià inze ra buja pi scura, pi sporca e pi umeda, deboto desmenteà. Nuia da magnà, poco da bee, marà e macà, sarà via co ra ciadenes inze i pès, inze ra mas, intor el col, Iaco l ea deboto ‘sù.

Un di l é ruà el capo de i jendarme e l i à dito: “On ciatà chi lasaroi, chi brigantes, che i à baronà e fato malagrazies inze un outro vilajo, pede ra Zità Granda. Coscita ades son parsuase che tu no t aees nuia da spartì con lore. T as da me pardonà, par duto chel che t on fato, par no t aé cardù, canche te me dijees che te sos un galanton. Ades te dajon algo da magnà e da bee, te neton polito e ra femenes te vonsarà con oio. Te dajaron el to musc, algo de sode e te podaras tornà a ciasa toa, da ra to ‘sente”.

Iaco, che l ea deboto morto, el no n aea gnanche el fiado par i dì gramarzé. E pò, elo da dì gramarzé a ci che t à tormentà par deban? Ma el capo de i jendarme, che el no n ea ancora de l duto parsuaso, l à vorù i domandà: “Parcé tu, che te sos foresto, asto vorù fei un viaso coscita longo, da l to paes, fin ca da nosoutre?” E Iaco i à contà del insogno, de chera vosc che ruaa ogni note, a i dì de ra fortuna, de i sode, de l benessere che l arae ciatà inze ra Zità Granda, inze ra Tèra del Fer.

“Anche ió ei un insogno, che el me tormenta ogni note – l à dito sto jendarmo – parcé che canche m indromenzo souta fora un ometo, pizo, che el scomenza a me parlà de sode e de oro, de cemodo che podarae esse contento par duta ra vita. Chesto òn el me conta de un luó che no n ei mai vedù, de na ciasa pizenina, con daante un pra, agnó che l é na bancia de len, a l soroio, e alolo pede un brento con aga bona, e fresca. Dapò l é ‘na ceja de cognores e un brascion de pome, che i dà i so frute, canche l é stajon. Sote chel brascion de pome, a jaà nafré, podarae ciatà chesto tesoro. Ma ió no sei agnó el ciatà, no sei agnó ‘sì, e coscita vivo mal dute i mè dis, pede ra notes”.

Iaco l ea coscita straco, coscita padì, coscita martufo che deboto el no l à gnanche scotà. Par creanza l à saludà, el s in é montà su l musc a caaloto e l à ciapà ra strada ves ciasa. Par dis e setemanes l à viasà, senpre pi straco, che deboto el cardea de no ‘sì adora a tornà inze l so paes. Inveze un bel dì l é ruà intrà ra so crodes, a vede i so bosche, e pò ra so ciasa, l à saludà ra so sente, che ra cardea che el fosse morto e pardù par senpre. Co na fadia da no crede l à saludà dute, e dapò l à vorù ‘sì alolo daante ciasa, su l pra a l soroio, l à fato cuatro pasc fin a ra banceta de len, alolo pede el brento de aga bona e el s in à beù na gota, ma el no s à scentà, l é passà ‘sò par pede ra ceja de cognores, l é ruà fin sote el brascion de pome, agnó che l é stà poco da lourà, alcuanta badinades de tèra, par ciatà duto chel oro che l à fato scior par senpre, par duta ra sò vita.

(Anpezo)