francese

Charles Perrault Ernesto Majoni Coleto Fiabe letteratura Porejuco Intestazione 13 novembre 2015 50% Da definire

Porejuco

de

Charles Perrault

Lea na ota un boschier, che l stajea con sò femena e sete fioi, dute mas-ce, inze na ciaseta pede l bosco.

Gouja che i pize da pasce i ea d un grun, chel por òn el se danaa r anema par portà ogni dì a ciasa chel che vorea esse par vive. Ma, chel che i dajea i pensiere pi grei l ea l pi pizo: l ea coscita scarmo e padì, che el i aea dà gnon Porejuco.

Pare e mare i cardea che l fosse nafré indrio, parceche el sin stajea senpre inciantonà, e da raro el ‘suiaa con sò fardiei. Inveze, Porejuco l ea un pizo svijà e intelijente, el parlaa poco ma l vardaa e l pensaa sora duto.

L é vienù un an tristo: l é stà un crudo da morì, l à gneegà no sei cuanto, el boschier l à abù da stà a ciasa zenza ‘sì inze l bosco a fei legnes e guadagnà chel che ocorea par i dà da magnà ai suoi.

Coscita, chel por anima l à pensà de dà via i sò fioi. Na sera, che i ea ‘sude dute a dromì zenza zena, l i à dito a ra sò femena: “Doman bonora porton i pize inze l bosco, i dijon che on da fei legnes, sin ‘son e i lascion là: fosc che calchedun el i ciatarà e l s i tolarà su”. Ra femena ra s a betù a pianse desperada, parceche r arae vorù che l sò òn el canbiasse idea. No n é stà nuia da fei: se i vorea se salvà almanco lore, outro no n ea.

Porejuco l ea un pizo svijà, e l s aea scondù a ‘suià sote toura de cojina, coscita l à scotà duto chel che dijea sa pare . Zenza se fei vede, l s à calumà fora, l à daerto ra porta maestra e l é scanpà fin via dal ru.

A lusc de luna, l à curà su un pujel de sassete bianche e l s i a betude inze inze scarsela. Tornà a ciasa, el s à conzà ‘sò e l s à indromenzà beato. L aea beleche pensà ce fei.

Del indoman bonora, el boschier l à descedà sò fioi e l i à damandà de ‘sì con el inze l bosco. Un drio l outro, i à ciapà un troi che menaa Linze par intrà i brascioi. Porejuco, che l ea pi indrio, in ciou de nafré el tiraa fora de scarsela un sasseto e el lo lasciaa tomà drio de el. Dapò de aé caminà do ores i é ruade inze un pianuscel, e i s à fermà a poussà. “Vosoutre stajevin ca. Ió vado a fei legnes con vostra mare. Canche ei fenì, ve ciamo, che me dajede na man a leà i fasc e a i portà a ciasa” l à dito l boschier ai pize, e l sin é ‘sù con sò femena. L é passà alcuanta ores, e i jenitore i no tornaa. L é vienù scuro, l é deentà note. I pize, spasemade, i a scomenzà a sgnoufà e se lagnà. Solo Porejuco el stajea ceto.

“No n aede festide, fardiei. Pare e mare i m à lascià ca, ma ciataron istesso el troi par tornà a ciasa. Vienime drio e fidave de me” l i à dito Porejuco ai sò fardiei desperade. Lore i s à spazà via ra lagremes, i s à tolesc par man e i é ‘sude drio de el. Ra luna r ea apena leada e ra inluminaa i sassete scarade fora sul troi. Porejuco e i sò fardiei i é ‘sude drio i sasce, dapò de aé caminà un bel toco, i ea danoo a ciasa.

Aé da saé che propio in chera sera, el boschier l aea ciapà alcuante sode che l spetaa da no sei cuanto. Con chi sode l aea proedù farina, rije e carne. E coscita, canche i sò fioi i é ruade sun porta, el s i à strucade su, beato che i fosse tornade, e l i à dà da magnà duto chel che l aea.

Poco dapò el da magnà l é fenì. Fame e miseria es s à fato vede danoo. Dapò tanta seres a desun, el boschier l à scomenzà danoo a se lagnà co ra sò femena de chera vita grama.

“El prin colpo ra m é ‘suda ben, ma ades son peso de ignante: no n on pi sode né da magnà. No voi vede i mè pize morì da fame. Doman bonora i porto danoo inze l bosco e i lascio là; spero che calchedun de bon cuore el s i tole su.” Sò femena ra s à betù a sgnoufà, ma l boschier l aea beleche deziso. Anche sto colpo Porejuco l aea scotà duto: l é scanpà fora de camera e l à fato par daerse ra porta de ciasa, ma l à ciatà sarà. Coscita l à spetà che i sò jenitore i ‘sisse inze lieto, inze cojina l à tolesc l ultimo bocon de pan seco e l é ‘sù a dromì coi sò fardiei. Del indoman, i é tornade dute inze l bosco, e anche sta ota i jenitore i à lascià i pize sole inze l pianuscel, e i à inprometù che i sarae vienude a s i tuoi da dassera. L é vienù scuro, ma pare e mare no s i vedea.

Porejuco l aea lascià tomà sul troi fregores de pan, con chera de res vede lujì sote ra luna. Solo che via par el dì i ouzeluche i aea becolà su duto e el troi no se l vedea pi. Sò fardiei i piansea duta ra sò lagremes e i se desperaa, e Porejuco el vardaa de i consolà: “No ‘soa nuia pianse, fardeluche miei. Vardon de se tirà a sosta par sta note e doman bonora, sul sol leà, ciataron danoo el troi de ciasa”.

Dito chesto, el s à betù daante sò fardiei e l à scomenzà a caminà. Inze l bosco l ea scuro patoco: calche bestia fejea sussuro e i loe i snasaa odor de famea. Cete cete e pies de festide, i sete fardiei i caminaa strucade su un co l outro. Porejuco el i fejea corajo a dute. In chera l à scomenzà a tonarlà, con saetes che taiaa l scuro del zielo e es inluminaa l bosco come de dì. Senpre pi chipade e dute inpionbade, i pize i s à conzà ‘sò su r erba.

“Aide mo, fardeluche miei, no ve stremide. Vedaré che se comeda duto” el dijea Porejuco. Canche l à lascià de pioe, l pizo l é ‘sù su sun un brascion par vede agnoche i ea. “Fardeluche! Ei vedù na lun. Lasò l é calchedun che stà: leà su, che ‘son a vede” l à craià Porejuco. Pies de speranza, i pize i s à betù a caminà fin che i é ruade daante na gran ciasa de piera. I à petà su sun porta e l é vienù na femena a i daerse. “Ci seo, pize? E ce voreo da sta ora de note?” “S on pardù inze l bosco – l à dito Porejuco, pien de corajo. – S on pardù inze l bosco e calche bestia catia ra podarae me magnà, se no me dajé aloso.” Aé da saé che chera no n ea outro ca ra femena d un orco, ma r ea na gran bona. A vede chi musete strache e pies de paura ra s à ingropà e r à fato ‘sì i sete fardiei inze in ciasa.

“Pize miei, ió ve dago da magnà e da bee, se voré. Dapò però aé da vin ‘sì – r à dito ra femena. - Saeo agnoche sé capitade? In ciasa de l orco che magna ra famea! Ca de poco el mè òn el rua, e se l ve ciata ca no ve ra caà de seguro.” Chi por pize i tremarlaa come foies, ma ce podei fei? Anche sta ota, l à parlà Porejuco par dute. “Sciora, agnó podone mai ‘sì da sta ora? L é note sarada, e se sin ‘son fora de ca moron de seguro. Tanto val che el vosc on, el scior orco, l me magne.”

A sentì sto tanto, chera bona femena ra s à fato parsuasa. Ra i à dà ben da magnà ai sete pize e r à ciatà un busc inze l legnei agnó i sconde, coscita che l sò òn l no i ciatasse e l no s i magnasse. R aea chel tanto fenì de sconde via l ultimo pizo, canche un gran sussuro l à fato tremà ra tèra. L ea l orco: aì, l ea tornà. Ra femena r é coresta a i daerse ra porta e a i fei bon azeto: “’Son inze, ‘son. T as da esse straco morto e pien de fame: t ei rostì un asco intiero”. Zenza se fei stà, l orco el s à scentà ‘sò sun toura e inze un vede no ede el s à sbarbà duto l asco. El s à zuzà anche un baril de vin fresco e pò l à dito:

“Femena, el rosto l ea propio bon, ma nafré massa pizo. E po, sento un bonador … odor de carne fresca, che l me fesc piza inze l nas.” “Sarà l odor del vedel che ei apena copà” r à dito ra sò femena, deboto zenza osc. “Eh po no! Chesto l é odor de carne fresca, ‘soena e viva” l à craià l orco, e el vardaa via ra sò femena del traes. In chera l é soutà su e, drio l odor, l à darsonto el legnei con tré pasc. El l à daerto e de inze, dute ingrumiade, l à ciatà i pize ferme e cete, come morte. “Ah, te vorees m inbroià! Mancomal che te sos vecia, sedenò te magnarae anche te” l à craià l orco, inbestià. “Tol su chiste pize e beti alolo inze forneleto. Doman voi invidà i mè amighe orche a dijnà. E vosoutre, vienì fora de là, alolo!”

Chi por pize i é vienude fora del legnei dute desperade. I s à bicià in ‘senoon e i à preà l orco che l i lasciasse ‘sì. Ma l orco, catio cemodo che l ea, el no n à vorù zede, l à tolesc su un marsango e l ea drio a cortelà un de chi biei fardeluche trende, canche sò femena ra l à fermà.

“Speta, on, ebe nafré de passienza” ra i à dito sò femena. “Se te copes chi pize e te t i magnes alolo, me tocia bicià via duto chel bon dijnà che t ei paricià. Un rosto e un vedel in tecia co ra zeoles. Speta almanco fin doman bonora”.

Co l é dinultima, r é ‘suda adora a l fei parsuaso. “T as propio rejon, femena. E pò, a i vardà polito, me par che ste borsoi i a dute un mus da nida. Dai ancora da magnà, fin che i é biei pasciude, e beti inze lieto. Coscita doman bonora, canche tolarei su l marsango, i ciatarei beleche pies.”

L orco el s à scentà ‘sò danoo, l à magnà, el s à zuzà un outro baril de vin e l é ‘sù a se conzà 'sò.

Aé da saé che l orco l aea sete fies, burtes e caties come sa pare. Ra pizores es ea inze lieto e es dromia da un toco inze i sò lietuche. Es aea dutes na coronzina de oro sun testa parceche l orco, tanto catio con dute, a sò fies el i vorea coscita ben che l i arae portà r aga co ra rees.

Ra femena r à portà i pize inz una camera pede chera de ra fies, agnoche l ea sete lietuche voite, un a peron, e ra sin é ‘suda. In chera Porejuco el sin a pensà una de ra soes. Fin che l orco el ronciaa e ra sò femena anche, l é leà su e l é ‘sù in ponta de pes inze inze camera de ra pizores. Zenza che es s inacorsesse, l i à tirà ‘sò da ra testa ra coronzines, el i ‘s a betudes su a sò fardiei, una el se r à betuda su el, e l à dito “No se sà mai: e se di note l orco el canbiase idea?”

Via par ra note, l orco el s à descedà, gramo de i aé abadà a ra sò femena e de no n aé copà alolo i sete fardiei. L à tolesc su el marsango e l é ‘sù a ston inze inze camera dei pize. El i à darsonte e l i à palpà ra testa.

In chera el s à fermà. “Orponon, see drio a copà chera siestes de mè fies” l à dito sote osc. L é tornà indrio, l é ‘sù inze inze cher outra camera, l à palpà ra testes zenza corona e zach, zach, zach! con sete colpe seche l à zoncà sete testes indrioman. “Ades scì pos dromì beato. Un laoro demanco par doman, coscita ciatarei chi pize beleche poussade.” Contento de chel che l aea fato, el sin é tornà inze lieto e el s à indromenzà come un tas.

Aé ben capì che chera sete pizores es no n ea chera pizores e chi sete por pize no n ea chi sete por pize.

Calchedun l aea canbià duta ra coronzines, e coscita l orco l aea copà so fies!

Intanto Porejuco, ancora descedà, l aea scotà duto. Coscita, canche l orco el s à infiatì via danoo, l à ciamà sò fardiei e l i à fato demoto de ‘sì drio de el, zenza fei sussuro. Pian pian dute i s à calumà fora da ra ciasa.

L ea scuro patoco e i tremaa come foies, ma i ea coscita contente de esse vienude fora da ra sgrinfes de l orco che i parea de aé su r oujores, e i é scanpade via dute sete come liore.

Core e core, i é ruade senpre pi indalonse da chera ciasa, a mariaorba, zenza saé agnoche i podea ‘sì a fenì.

Sul sol leà, i pize i ea ancora che i corea. Intanto, a ciasa soa, l orco el s aea descedà duto contento: “Femena, va mo a vede ce fin che i à fato chi sprunzar de ansera.”

Ra femena, che ra sentia algo de burto, r é ‘suda inze inze camera de Porejuco e de sò fardiei, ma ra no n à ciatà negun: i sete lietuche i ea voite.

Alora de inze i é vienù nossicé, r é coresta alolo inze camera de sò fies e là r à vedù chel che ra no n arae mai vorù vede. Ra pizores es ea dutes inze i sò lietuche, mortes co ra testa zoncada. “Desgrazià, ce asto fato…” r à dito. A sentira vaià, l orco l é ruà de speron batù: co l à vedù ce che l aea fato el s à desperà e, pien de pascion e de fota, el se sbreaa fora i ciaei e l dijea: “Chi demonzie i me ra paga ben. Scirafesanta se i me ra paga!”

Inze un vede no ede el s à viestì e l s à betù su i stiai. L aea un pei de stiai majiche, che con un pas solo i fejea sete leghes. Dito e fato, l ea beleche sun sorei.

L à scomenzà a core fora par el bosco, e inz un colpo l à soutà via rus, crodes e vales. Intanto Porejuco e i sò fardiei i ea ruade a ciasa soa, canche i à sentù calchedun che cordaa l pas. I é ‘sude chel tanto adora a se sconde inpó un sas, che l é ruà l orco: duto sudà, sustà e inbestià, el snasaa duto intorno come un cian da caza.

Par fortuna, dapò chel che l aea coresc, l ea propio scanà: con chi stiai el podea fei tanta strada inze poco tenpo, ma ce che i pesaa ... “Ce son che ei! Me farae propio na bela dromida.” El s à poià su par un brascion, pian pian l é slezià ‘sobas e l s à indromenzà.

Porejùco l i é ‘sù pede, l i à tirà fora i stiai e l s i à betude su el. I stiai majiche i s à adatà alolo ai pès de chel borson che, dapò d i aé dà ordin a sò fardiei de scanpà e se sarà inze in ciasa, l é coresc via. L aea beleche pensà ce fei par se ra caà. L à coresc come un mato e dapò de aé fato azessacù duta ra strada, l é ruà danoo a ciasa de l orco. “Sciora, sciora! El vosc òn l é propio mal betù” el i à dito Porejuco duto sfogà a ra femena. “Alcuante sassis da strada i l à brincà e i l à sarà via. Se no torno là coi sode, i lo vo copà. Mancomal che see da chera bandes. L é par chel che ei su i stiai de l orco: l é stà el che m à mandà ca.”

Chera por femena, duta pascionada par chel che l ea suzedù in chera note, ra no s à fato stà e ra i à dà a Porejuco duto l oro che r aea in ciasa.

E coscita chel borson, co ra scarsela pienes de sode, el sin é tornà a ciasa, agnoche sò fardiei e i sò jenitore i à fato na gran festa. E l orco? Co l s à descedà e l s à inacorto che calchedun el i aea robà i stiai, l é tornà a ciasa duto avelì. L à ciapà tanto na fota e l s à tanto vargognà che i aea portà via duto l oro, che l à tolesc ra sò femena e i sin é ‘sude via par senpre. Calchedun el disc che ra storia ra no n é fenida coscita e Porejuco l no n à robà l oro de l orco. I disc inveze che l see ruà fin dal ré, a i damandà de podé lourà par el.

Con chi stiai majiche l à podù fei gran robes. L é deentà postier del re e l ‘sia adora inze un vede no ede a ruà agnoche i ea in guera e a i fei saé inze poco chel che suzedea.

Dapò de esse deentà un scior conosciù daparduto, l é tornà da sa pare e né el né i suoi de ciasa i no n à pi padì fame e miseria e i à vito anes anorum inze l lusso.

Co l é ra fin, anche i borsoi oute poco pi de na spana i po fei gran robes, soralduto se i é svijade e intelijentes.