Pagina:Varon milanes.djvu/89


91


Diftongh.

Di diftongh mi no ghen troeuv nomà vun, ou, che fa el son tra l’o, largh, e l’u vochà, ma pù press al o, a dil se sporsg in feura i laver della bocca come a dì u, ma se slarghen peù ben comè a dì o largh, e sora tutt senza fadigha. Quest son nol l’à nè i Toscan, nè i Latin adess; e disen ben ch’al l’eva i Latin antigament al diftongh oe, se ben adess nol se sà, o no s’usa quest son; è quel che proferiss i Franzos a dì choeur, che lor el scriven inscì coeur, nun el dreuvem assossen, come a dì, schoeura, foeura, fioeù de dò sileb, biridoeù, voeuna femna che el mashc se dis vun con u strec, al se dis anch ona, e on con o strec, segond ch’al ven a tai, ne par adess direm olter nomà do parol de l’ascent, e’ s feniss. 1

L’ascent olter al metel su quij vochà ch’em dij, al se mett anc semper su quij parol chegh disem tronch, che se repossen su la darera vochà, come andà, avè, inscì, oibò, cazú; ma quand la parola è nomà d’ona sileba, comè mi, ti, di, sa, cho, che no se po demanch da proferij com’ ai van, nol cad a mettegh ascent. Al se mett anch par desferenzia su quai parol, comè, mettem, present che à la prouma sileba longha e la darera ceurta, e mettem, imperativ, che à la prouma coeurta, e l’oltra longha,

  1. Altro Dittongo assai familiare ha la lingua Milanese in ae, e sebbene questa prononzia sia più usata dalla gente minuta, che dalle persone di rango superiore, non si debbe però escludere l’uso di tale dittongo, perchè unisce assai sensibilmente l’a con l’e, come sarebbe: Stroppiae storpio, burlae burlato, e simiglianti.