Pagina:Straparola, Giovanni Francesco – Le piacevoli notti, Vol. I, 1927 – BEIC 1930099.djvu/240

234 notte quinta

sogn a mi(75); e sí a’ i me somegia sí fatament, ch’a’ no sém cognosüdi l’ü da l’alter, e chi ne vedès tug⸍ tri insembra, a’ i no sarèf dí qual fos mi e qual fos lôr. Guarda(76), se per ventura a’ i se imbatis a vegní in sta tera e che a’ i volès alozá in ca nostra, fa che per nient ti no i recevi(77) in ca, per che a’ i è tristi, sceleradi e scaltridi, ch’a’ i no te fès un a te levavi e se n’andas con Dé, e che ti romagnis co le ma pieni de moschi; e si so che ti i alberghi in ca, a ’t faró la plü grama fomna che s’atrovi al mond. E deti sti parôi(78), se partí.

Partit che fo ser Zambô, no pasá dés dí, che Bertaz e Santí, fradèi de ser Zambô, arzons a Roma, e tanc⸍ i andá cercand e domandand de ser Zambô, ch’a ’g fo mostrá la botiga. Vedend Bertaz e Santí la bela botiga de ser Zambô, e che l’era fornida sí bé de pagn, a’ i stét fort sovra de sí, maravegiando-s(79) grandement com’era possibol che l’avès in sí poc temp fag⸍ tanta bela roba. Stand ixí tug⸍ do in sí fata maravegia, a’ i se fé dinanz a la botiga, e domandá ch’a’ i voliva parlá con ser Zambô; ma ghe fo respós che no l’era in ca, gna ne la tera, ma s’a’ i ghe besognava(80) qualcosa, ch’a’ i comandas. Respòs Bertaz che volontera l’arèf parla con lü, ma no-s ghe trovand, ch’el parlerèf con la soa moiér; e fata ciamá madona Felicèta, la vegní in botiga, e tantost ch’ela vist Bertaz e Santí, subit ghe dé una fita al cuór ch’a’ i no fos so cognadi. Bertaz, vedüda la fomna, dis: — Madona, sé-f vu la mogiér de Zambô? — E ela ghe respondí(81): — Ma-de-sí! — Dis in quela fiada Bertaz: — Madona, toché-m la ma, ch’a’ som fradèi de Zambô, vos marit, e vos cognadi. —

Madona Felicèta, che se recordava de i parôi de ser Zambô so marit, e in sema ancora de i bastonadi ch’a ’l ghe dava, no-g voliva tocá la ma; pür a’ i-g dé tanti zançeti(82) e paroleti, che la ghe tocá la ma. — Subit che l’aví tocat la ma a l’ü e a l’alter, dis Bertaz: — O cara la me cognada, dè-n un pó da fa colaziô, ch’a’ se morom da la mala fam. — Ma ela per niente no ghe-n voliva dá; pür in fí a’ i saví tant ben dí e tant ben zarlá e tant ben pregá, che co i so polidi