Pagina:Storia di Santa Genoveffa.djvu/124


— 113 —

purcicch' ei seghitā tres a tignì fora vigne conversaziung: el ā belle dè l' ora pur les sacres funziungs destinada, e ang n' asp’ttāva plou d' gungn' at'r, che 'l vesco, che vign' an gnē inviè a zelebrè la r'cordanza d' la mort d' Genofefa, pro chel m'demmo altè, ullacch' el l' ā sposada cung Sigfrid.

Cruzziè assà, sceocch' el ē, pungsā 'l duca tra sè zenza fa parora: "'Ng colp, o na desgrazia da fa plou mè nenne s' ess'l pudù tocchè pur nosta ciaſa ducale, che la despiantè a na te foſa: intang sii fatta l' orentè d' Iddì." Sceou incie la duchessa sospirā: "O ci desfortuna! m'ssei perde nosta unica fia, tang cara, pur mang d' l bōia. Genofefa, nos sperang de t' avei com' angel d' consolaziung al lett d' nosta mort, che tou tenes esses drucchè pro i oudli; e impede chesc'… Mo (seghitāla pou ci ella) sibe fatt, o Signur osta santissima orentè!"

Ella ā appena ditt chestes ultimes parores, che 'l vesco venerabile gnē da usc' ite; na ligrezza d' Paraisc' i luminā t'l mūs. "Lascede de baudiè, e gedess'la nel Signur," dijōle e sceocch' el foss inspirè da Iddì àle scomencè a rajonè cung fuc d' la divina provvidenza, applicā a sua desgrazia 'l fatt d' Giacobbe, ch' ā purdù so fì Giuseppe e indò ceaffè cung ligrezza. La unziung t' l discorso d' l vesco, e 'l fuc amabile d' sua retorica (la maestria