La Marmolada (grafia moderna)

ladino

Jan Batista Alton 1895 La Marmolada (grafia moderna) Intestazione 21 maggio 2016 50% Da definire

Questo testo fa parte della raccolta Stóries e chiánties ladines (grafia moderna)

XXII. La Marmolada.

Zacan le viandant, che da Ciaurí jô a Fascia,
En traversan de Fedaia le ju, lasciâ
Dala pert ciampa n bel gran bosch da dascia;
Sura le bosch sö dl lunch bel se deslariâ,
Cercenada bëgn ores sis cun fascia,
Tan lunc y lerch che lʼ edl odô y ciarâ,
De bi gragn ciers y pëc cun bela odlina,
Na munt de bel bestiam rica y de poina.

I pra, chʼ inviâ al aldagn fanc y fanceles,
La gran ligrëza junta ala belëza
Dles asveltes tiradöms fedeles,
Lapró di fanc cun chëstes la finëza
Sorvî dʼ aumënt sön chëres muntejeles
Alʼ armonia sciöchʼ ala gran richëza
Dla natöra, che, de bunté plëna,
Fajô sciöche mil ducia por düc la cëna.

Da sëra adöm por solit sʼ abinân
Do le ri y gran laur te valʼ strënta ciasota,
Plëna de föm ‒ porchël ne sʼ inverciân ‒,
Se la cuntâ o sonâ cun valʼ parota
La terdeca; ciantè gonot ciantân,
Scʼ al indletâ, o sonâ valʼ fana rota;
Datrai cuntân stories spaventoses,
Cis scʼ al fô tl tlap ëres stofoses.

Picé che de Penia n jonn desturbâ
Gonot lʼ uniun y compagnia abinada
Cun valʼ burta matada, chʼ ite nia nʼ â,
Cun ac, che mal stá a jënt bëgn costumada,
Cun parores sbociades, che dorâ
Ingert la jënt stimada y onorada,
Cun manires y burtes y salvaries,
Chʼ ess merité de dërtes gran granares.

La vëia êl de Maria santa, che jënt tlama
Dala Nëi; chi da munt düc canc adora
Fat fin al sié y restelé stô pro flama
Te ciasota y spetâ dër ert chëʼ ora,
Chʼ ëi, do dʼ avëi mangé bun lat da brama,
Podess jí a ciasa; fanc, setus gran pora
Mostrâ dles fanceles, che jomass
Y la gran compagnia ion, pêl, pordess.

La bona jënt, straciada jö, contënta
Fôla impó de podëi jí a fá lʼ oferta
De bela devoziun te dlijia strënta
Ala oma santa, che mai plü nʼ é onerta
Tl ejaudí la püra jënt te stënta
Y ion pordona, bëgn periada, la berta
Cuntra dʼ ëra y lʼ amur de so fi fata
Da jënt, dal bur malan fosch tl viz trata.

Chiló na pata, iló n gröm de fanc y ëres,
Patruns amez i servidus, sʼ un gnô
Dla munt, ligri y dër contënc, chi y chëres;
Düc dlunʼ ciantan, cigan vers ciasa jô,
A post orôi ester dan da stëres;
I crëp, dagnora bi, dlunch rondenî;
Incinamai les cioures fô döt mates,
Scriciâ, saltâ, tociâ, sciöche de tos fates.

La munt, dan püch ciamó de vita plëna,
Fô sëgn da jënt deserta y döt netada.
I pëc, dagnora vërc sön alta incrëna,
I lersc, alc sön crëp y costa alzada,
Se moiô dal gran chit, chʼ ê dlunch, apëna;
Les beles flus, capí nʼ óres mudada
La moda dles cioures, che lasciâ
Sëgn döt en pesc y plü ne se mostrâ.

Su chël salvare da Penia iló fognâ
ʼCër tablé y ʼcër ciasota; scʼ al ciantass
O scʼ al sciurass, ʼci che chël ponsâ,
Che mai podess savëi? Chʼ al blastemass,
Él plü sigü, la jënt devota, chʼ â
Devoziun a Maria plü chʼ ël nʼ oress;
Sapiënt plü che vignʼ ater minâl dʼ ester
Tan sigü che so inom fô Silvester.

Debann dl mené a ciasa les parores,
Les amoniziuns fô de düc stades;
Plü saurí passa por crëp arcarores
Dër bëgn laurades y dër bëgn spizades,
Che leghermes ‒ de süa chestiana fôles ‒
Travers chël cör de sas; debann porvades
Fô vers ël dla virtú les forzes:
Saurí ne lascia düc i lëgns les scorzes.

Silvester resta su sön munt aposta
Por fá despet a bona jënt devota,
Al cult de Dî y de süa oma bëgn desposta;
Schivé schivel la jënt ʼci dala cota
Y chëra chʼ é dla medema posta.
Insciö le de do bel da doman debota
‒ Lʼ alba spuntan odôn ciamó apëna ‒
Scomëncel le laur, scebëgn che nia ne mëna.

Sorëdl döt lominus y döt belëza
Gnô dai crëp bi cöci y sʼ arbassâ,
Dai crëp de gran maesté y de gran altëza;
A vita nöia y bela resuscitâ
La natöra cun döta süa grandëza,
Vistî mile corusc y se renovâ
Sot la man dl Creatur miracolosa,
Sot süa bunté tres misericordiosa.

I merli, i finc, cators cun usc jintiles
Menâ al Siur dl cil y dla tera,
Un plü co lʼ ater, sües cianties ziviles;
Düc se porvâ te chëra bela vera;
Di lersc vërc les pizes bel sotides,
I pëc, i ciers, che la gran munt afera,
En gran onur y lodʼ de Dî ciugnâ
Y süa maesté cun umilté adorâ.

Silvester zënza cör por la potënza
De Chëlbeldî cun gran zelo laurâ,
Y verc por döta gran magnifizënza
Dla natöra dlunch bela straciâ,
Por sofoié i ri rimorsci de cosciënza,
Te sü linzos da fëgn pac y restelâ;
Döt fô storté y döt daite, la sëra gnüda,
ʼCi injignada la pëna da ël orüda.

Sön col senté, sü edli contënc ojôl
Da vigni pert, despet döt por la Santa,
Chʼ an onorâ chël de; ingalin dijôl
„Santa Maria decá, alda ci chʼ an cianta!
Santa Maria delá ‒ le perié, nia ne jovel,
Tan sigü che dui fej cun le vint caranta ‒
Te tablé ái mi fëgn, le tëmp chʼ al ois sëgn vëgnes,
Anfat dldöt mʼ él tan dî che le tëmp tëgnes!”

Apëna dita fô la blastëma,
Che sö insom la gran munt taca na niora
Pro le crëp plü alt y stá n pez spo bela frëma;
Bel plan sniorëiera chëra munt; le vënt sciüra,
Sciöche le bur Orco gonot amez carsëma;
Döta la munt, sciöchʼ amaré da fiora,
Se scassa, plëna de nio spës en tera;
N gran spavënt fôl iló te chëra vera.

Le vënt da rodus y da sarëgn soflâ,
Intrami dui cun bur bof se batôi;
Pëc, lersc, ciers de plü cënt agn stlefâ
Amez ia, tla val roc se pordôi.
I cilp, i boc, chʼ i tonns iló petâ,
Pici no, mo sgriciusc da spavënt fôi,
Da vigni pert senâ les ries saites;
Dî nes presserves da teʼ burtes vites!

Le tëmp y les sböres, che do vʼ é spo gnüdes,
Mëna tempesta, nëi, plöia, toc de dlacia,
Na sort de gran granijores mai odüdes;
Plöia, nëi, tempesta, pêl, se fej la ciacia;
Dlaces da vigni pert él destenüdes;
Vignun la fin dl monn te chëra ria acia
Ess cherdü, tan fô spaventosa
La munt en chëra sëra sprigorosa.

A chël spavënt dl piciadú rovada
Fô vignʼ ostinaziun y ria ligrëza;
La gran superbia fô te n colp placada;
Dl picé le pentimënt gnô cun prontëza.
Sopolí dala dlacia y nëi tomada
Te so tablé de bela y gran larghëza
Prëia Silvester, les mans al cil alzades,
Pordonn dles parores mal ponsades.

A Maria prëiel, da püch da ël profanada;
Les leghermes, sciöche rüs degoreres cialdes
Jö por so müs y sciöche nëi delegada
Sëgn váres jö por so guant grisc da faldes.
„Mi lamënc, oma santa”, ad usc alzada
Dijel, „mi perié ciamó speri che tʼ aldes;
Mi gran picé é fora de mosöra,
Mo tüa bunté di piciadus á cura.”

En chël momënt ‒ oh gran morvëia! ‒ na usc sona
Dal alt y dij: No to perié, früt solmënter
Dl gran spavënt, de tüa oma la corona
Oferta incö por te devotamënter,
Le perié dla möta onesta, prossa y bona,
Che te fô, sce vit essesʼ atramënter,
N de por bela novicia destinada,
Da danaziun a tüa anima salvada.

Mo por castighe de tüa burta blastëma,
Vers Maria chësta festa pronunziada,
La dlacia restará chiló tres frëma,
Plü tert a gran altëza ciamó alzada;
Sot chisc dlaciuns sî spo tüa fossa ‒ trëma! ‒
Por tüa gran pëna y gran castighe giavada!
Denant co i angeli te chërdes cun trombëtes,
Dʼ ester delibré debann tres tʼ impormëtes!”

Nasciüda insciö é di bi dlaciuns regina,
La munt tlamada dlunch La Marmolada;
De bel aspet, plü blancia de farina.
Da düc, da picʼ y gran, tres amirada,
Abitada da pé da valʼ giarina,
Dal monn corius intier tres vijitada;
Döra a chi tanʼ che cun ëra la impunta
Dlʼ origin süa portera lʼ impronta.