Lʼ ont e el liber

ladino

Jan Batista Alton 1881 Liendes y stories tradizionales Lʼ ont e el liber Intestazione 18 aprile 2016 50% Da definire

tratto da TALL Vocabolar dl ladin leterar

Lʼ ont e el liber.


Vaiere tel jir a fiera lʼ à chiamà te na osteria; i ea injignà a mener la pegna. Lʼ ost lʼ é jit sora usc, lʼ à tout un fiesch, smoa ite un deit e con chel lʼ à ont la pegna; lʼ à menà mingol e lʼ é vegnù tant la gran cuantità de smauz, che in sarà stat segur mesa na careta. Vaiere lʼ à spetà che sʼ in vae duc defora, e dapò lʼ é jit a ie rober de chel ont te fiesch. Va a cesa e indoman, che lʼ era festa, lʼ à comanà ala patrona, che la injigne a mener la pegna intant messa; ela no volea, perche lʼ era massa pecia brama, no paea la speisa a mener, ma lʼ à cognù obedir.

Duc va a jiejia e Vaiere resta soul; el sera lʼ usc de majon e scomenza a mener la pegna; ouc colʼ ont delʼ ost, ma nia no ven; sʼ inira, bat e bat e nia no joa. Zenza chʼ el se nʼ acorj rua te stua un signor con un gran liber sot el brac e ie disc: „Se te ves biner un gran muie de smauz, e poder durer del vers lʼ ont, te cognes te scriver te chist liber, se no no joa nia; peissete e in domegna indena messa retornarè; intant inché laora, che lʼ ont farà remida” e sʼ in va.

Vaiere desc amò cater colpes col tornacion e intant che i vegnìa da messa scomenza a se fer el smauz e vegnir fora de pegna a boon. Lʼ à chiamà i famees e la masseres e duc a magner smauz fresch: i à tant magnà, che i era duc teisc e nauje. Vaiere seguitea intant a n buter de auter fora de pegna; i à fat in chel di ence da rostì e amò no i é stac bogn de l fenir; infati i nʼ à binà tant, che i era grames a l meter via. Chi de cesa à veder sta facenda i à sobito sospetà, chʼ el patron abie abù velch de catif te pegna e per chist canche la patrona lʼ à metù via la pegna lʼ à tacà sot el fon un amelet e la i à dat segnà ala vaces, aciò che no ie sozeda velch de catif tel bestiam. Via per la setemena el se a pissà de se conseer col curat: va, ie conta dut in pila e in pilot e el curat ie respon: “Mi caro om, vo siede te la mans dʼ un strion; in domegna co rua el segnor invece de scriver vosc inom tel liber, fajé INRI e dapò se sozede velch de burt chiamame sulʼ ato momento.” Ven domegna, duc va a messa; Vaiere prepera la pegna, onc, bat, . . . che che non é, rua el signor e disc: „Eco chiò, soto-scriveve, se volede fer roba con vos bestiam e senò ...” e ie prejenta el liber. Lʼ era diversci inomes ja scric laite, ma duc tan strambes, che Vaiere no lʼ é stat bon de i lejer; el se met treman a scriver INRl; apena che lʼ à abù fenì, chist libron sauta su e ju; el segnor scomenza a tremer sche na foa e a der del cef tel parei; se crepa i cerchies dela pegna; la brama va via per stua e lascia fora na puza del diaol; desc un gran bugol, che la cesa tremea; el signor do lʼ é doventà dur sche un pel e dapò fajea ac chʼ el parea mat. Zacan i ven da messa; Vaiere dut fora de se mena a tor el curat; el ven, tira ega senta sul signor, ie met na picola stola su na spala e su na chessa, toca el liber e... scuta pa... dut se ferma. El verda tel liber e troa 14 patrons de sia cura ja sotoscric te la mans de chist bricon. El segnor co lʼ à podù sʼ in é jit e no é mai più stat vedù.