Pagina:Antonio Picozzi - Il Vangelo di S. Matteo volgarizzato in dialetto milanese.djvu/136

122 S. MATTEE.

3 La soa faccia l’era come ona lusnada, e la soa vesta l’era bianca come la nev.

4 E i guardi per la gran paura de lu hin restaa li come mort.

5 Ma l’angiol del Signor mettendes a parlà el g ’ ha ditt ai donn: Abbiee minga paura vialter: che soo, che cerchee Gesù, ch’è staa miss in cros:

6 Lu l’è minga chỉ: perchè l’è resuscitaa, come l’aveva ditt. Vegnii a vedè el sit, dove l’era buttaa giò el Signor.

7 Andee subet, e disigh ai sò scolar, che lu l’é resuscitaa: e intanta el ve va denanz in Galilea: là el vedarii. Ecco che mì v’ hoo avvertii.

8 E lor vegnend fœura subet del sepolcher pienn de stremizzi, e d’allegria, hin cors a dagh la notizia ai scolar.

9 In quella Gesù el gh’è andaa incontra, e ’l gh ’ ha ditt: Addio. E lor gh’hin andaa vesin, e gh’han brasciaa su i pee, e l’han adoraa.

10 Allora Gesù el gh’ ha ditt: Abbiee minga paura. Andee, disigh ai mè fradej, che vaghen in Galilea; me vedaran là.

11 Appenna via lor, quajvœuna di guardi l’è andada in cittaa, e l’ha riportaa ai capp di sazerdott tutt quell, ch’ era success.